indicatiu
central (AFI) [in.di.kəˈtiw]
valenciano (AFI) [in.di.kaˈtiw]
baleárico (AFI) [in.di.kəˈtiw]
acentuación aguda
longitud silábica tetrasílaba
rima iw

Etimología 1

editar

Del latín indicativus.

Adjetivo

editar
Singular Plural
Masculino indicatiu indicatius
Femenino indicativa indicatives
1
Indicativo; que indica o señala.
  • Ejemplo:

Malgrat que el nombre de respostes no és estadísticament significatiu, s'inclouen les comparacions a efectes indicatius.Traducción: A pesar de que el número de respuestas no es estadísticamente significativo, se incluyen las comparaciones a efectos indicativos.Ricard Pedreira Font. L'Estudiant del futur: la formació dels diplomats en Ciències Empresarials del futur, a Catalunya. Editorial: Univ. Autònoma de Barcelona. 2002. ISBN: 9788449022906.

2 Lingüística
Indicativo.
  • Ejemplo:

56. El mode indicatiu té cinc temps simples: el mode subjuntiu no en té sinó dos: el present, que es correspon amb el present i el futur de l'indicatiu: l'imperfet, que es correspon amb el present i el condicional de l'indicatiu.Traducción: 56. El modo indicativo tiene cinco tiempos simples: el modo subjuntivo no tiene más que dos: el presente, que se corresponde con el presente y el futuro del indicativo: [...] el imperfecto, que se corresponde con el presente y el condicional del indicativo.Pompeu Fabra. Volumen 2 de Obres completes: Sil·labari - Gramàtiques de 1918 (curs mitjà), 1928, 1929, 1941 - Cursos orals, Pompeu Fabra. Editorial: Institut d'Estudis Catalans. 2006. ISBN: 9788484377979.

Sustantivo masculino

editar
Singular Plural
indicatiu indicatius
3 Lingüística
Indicativo (modo).
  • Ejemplo:

És freqüent en el català medieval que les frases condicionals es resolguin adés amb el futur d'indicatiu, adés amb el present d'indicatiu (o amb el pretèrit indefinit d'indicatiu, per subratllar l'aspecte perfectiu), adés amb l'imperfet de subjuntiu, i, encara, amb l'imperfet d'indicatiu.Traducción: Es frecuente en el catalán medieval que las frases condicionales se resuelvan bien con el futuro de indicativo, bien con el presente de indicativo (o con el pretérito indefinido de indicativo, para subrayar el aspecto perfectivo), bien con el imperfecto de subjuntivo, e, incluso, con el imperfecto de indicativo.Joan Martí i Castell. Estudi lingüístic dels Usatges de Barcelona: el codi a mitjan segle XII. Editorial: L'Abadia de Montserrat. 2002. ISBN: 9788484153603.

Véase también

editar

Referencias y notas

editar